O que Fazer Daqui para Trás

O QUE FAZER DAQUI PARA TRÁS explora el temps —entès com a durada, com a suspensió, com a interval— i, “alhora”, centra l’atenció en allò que queda, en allò oblidat, en la resta. La “resta” crea un buit, i el “buit” confirma l’absència d’una presència. O, més ben dit, és la presència d’una absència. És en aquest buit on hi trobem els rastres i les petjades per iniciar la tasca impossible de reconstruir el món, una vegada i una altra.

João Fiadeiro

Aquesta performance és una versió ampliada de l’espectacle O que fazer daqui para trás (2015), una peça que parteix d’un dispositiu molt simple: els performers corren al voltant del teatre fins a quedar completament exhausts i, aleshores, tornen a un escenari buit —només hi ha un micròfon sobre un trípode al centre— per compartir amb el públic una experiència viscuda a fora (alguna cosa que hagin vist, sentit o imaginat). 

En aquesta peça, la compartició es fa verbalment; és a dir, cada performer parla de les seves experiències (navegant entre continguts reals, ficticis i poètics) amb una respiració entretallada que l’ofega i no li permet articular les paraules i els pensaments d’una manera coherent. Perquè aquest dispositiu funcioni, el cos no ha d’estar simplement cansat, sinó realment esgotat. Tal com explica Gilles Deleuze en el seu famós assaig sobre Beckett: “El cansat només ha esgotat la realització, mentre que l’esgotat esgota tot el possible” (1993). El dispositiu d’O que fazer daqui para trás necessita performers exhausts perquè cal que esgotin “allò que no es realitza a través del possible”.

En aquesta versió ampliada d’O que fazer daqui para trás, “l’espectador” esdevé “visitant”, mentre que l’experiència, que a la versió original es compartia verbalment, aquí es comparteix en forma d’acció, de situació. 

Els performers correran pels voltants del centre d’arts Santa Mònica deixant-se impactar per allò que presenciïn i pels objectes abandonats que trobin pel camí. Llavors, amb l’objecte, el record o la sensació que els hagi impactat “a les mans”, tornaran al centre per compartir amb el públic una mena d’”haiku performatiu”. Durant aquest recorregut de tornada, disposaran de temps per decidir “com”, “quan” i “on” compartiran l’experiència. Quan surtin de nou al carrer, deixaran enrere un seguit de restes, rastres i petjades en forma de despulles de la memòria (o ruïnes de l’oblit). 

Aquest treball el transmetran els performers Márcia Lança i Daniel Pizamiglio, dos artistes que ja fa temps que col·laboren amb João Fiadeiro. La transmissió es durà a terme mitjançant un taller intensiu i emprarà, com a eina de treball, la composició en temps real: un sistema que João Fiadeiro va començar a desenvolupar a la dècada del 1990 per a la creació de les seves peces coreogràfiques i performances improvisades. 

La composició en temps real ens permet entrenar la capacitat d’observar-nos des de fora mentre l’esdeveniment es desplega i es presenta davant nostre. És una pràctica (teòrica) i una teoria (pràctica) que es proposa com a refugi per acollir i allotjar les forces que entren en joc en allò que hem convingut anomenar “present”. A l’interior d’aquest “present” es mou un temps expandit que “ja no és” i que, alhora, “encara no és”: un temps no lineal, viscut com una cinta de Möbius, sense interior ni exterior, sense un abans ni un després.

A càrrec de João Fiadeiro,  Márcia Lança i Daniel Pizamiglio

João Fiadeiro pertany a la generació de coreògrafs que va emergir a finals dels anys vuitanta dins la Nova Dansa Portuguesa, després de la influència del postmodern americà i la Nouvelle Danse. Es va formar entre Lisboa, Nova York i Berlín, i va ballar a la Companhia de Dança de Lisboa i al Ballet Gulbenkian. El 1990 va fundar la Companhia RE.AL, dedicada a la creació pròpia i al suport a artistes emergents, i des del 2004 dirigeix l’Atelier Real. Ha col·laborat amb Artistas Unidos i co-dirigit el centre AND_Lab a Lisboa (2011–2014). Ha impartit tallers internacionals basats en la Composició en Temps Real, mètode que desenvolupa des del 2003, combinant art, ciència i col·laboració. Actualment cursa el doctorat en Art Contemporani al Col·legi de les Arts de la Universitat de Coimbra.

Márcia Lança, nascuda a Beja i resident a Lisboa, va fundar VAGAR el 2008, de la qual és directora artística. Coreògrafa i performer, treballa en territoris on el ficcional i el real es confonen, centrant-se en la materialitat poètica d’accions concretes i composicions col·lectives emergents. Practica Kung-Fu Flor de Lotus des del 2008. Col·labora estretament amb João Fiadeiro en el desenvolupament de la Composició en Temps Real, amb obres com Quasi res és un pla, Dins del Cap, CAVALA i Morning Sun, entre d’altres, i imparteix tallers de creació i processos col·laboratius per a infants i artistes.

Daniel Pizamiglio, coreògraf, performer i investigador brasiler establert a Lisboa. La seva pràctica transdisciplinària explora formes de “posar-se amb” i reparació com a gestos polítics, travessant dansa, performance i pedagogia. Col·labora estretament amb João Fiadeiro des del 2012 en la Composició en Temps Real, i ha treballat en projectes com O que Fazer Daqui para Trás (2015), Ça Va Exploser (2020), Cavala (2023) i COSMOGONIAS_eles não nos poderão matar o espírito (2024). També desenvolupa amb el poeta Miguel Oliva Teles el projecte Primeira e Última Vez i és autor de la Trilogia do Comum, amb obres com M (2023) i Primeiro Nada, Depois Nada ou Zzz (2024).