L’altre costat

L'experiència d'anar a l'altre costat la vius cada nit quan t'adorms i somies. Ja durant la infància has après que la mort, aquell país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap de les seves viatgeres, separa dramàticament la vida d'un altre lloc del qual poc o res coneixes. La consciència és una petita illa rodejada per un mar profund, l'inconscient, i endinsar-te en aquest altre costat perseguint els teus dimonis pot ser un viatge només d'anada.
 

Aparentment hi ha un costat, aquest, i molts altres costats. Però, alhora, cada cop pren més força la intuïció que potser d'aquest costat tampoc n'hi ha només un. Les definicions rígides i binàries són insuficients per descriure la complexitat que ens rodeja i travessa: home o dona, bogeria o seny, virtualitat o realitat. Imposar-nos aquestes categories ens empresona i ens destrueix. Ens impedeix transitar entre allò que creiem ser i allò que desitgem ser. Realitat i ficció comencen a ser indistingibles l'una de l'altra i, al final, potser no n'hi ha cap, de costat.

L'altre costat és tot allò que vols que sigui. O, més aviat, tot allò que, no volent absolutament que sigui, vols que sigui absolutament.

Oblida't per una estona de tot allò a què t'obliga aquest costat, l'únic del que creus saber alguna cosa: oblida't de les categories, de la raó i de la lògica. Oblida't de noms i paraules imposades. Oblida't del llenguatge que tan sòlid sembla ser. Oblida't de tot el que creus recordar i endinsa't... a l'altre costat.

Ferran Utzet i Enric Puig Punyet