Estat previ

Estat previ, de la sèrie Trinomis de la forma, proposa un diàleg entre dues peces històriques de l’Arxiu 94-20 i una peça contemporània de curta durada produïda per l’Observatori. Aquesta triple relació funciona com un node de recontextualització i reconsideració: cerca recuperar significats conservats en un dels arxius del projecte, posar-los en escena des del present i obrir noves interpretacions, alhora que estimula la producció actual de l’Observatori i reforça la seva dimensió com a projecte d’autor.

Estat previ es desenvolupa a partir de tres derivacions en diferents graus de subjectivitat que exploren l’estat previ a la diferència, aquell instant en què la separació encara no s’ha consolidat i, per tant, resulta superflu. Aquest punt de partida se situa en una zona subtil i difuminada, on la desorientació s’entrellaça amb l’alteritat i on l’experiència es confon amb l’exposició incondicional: el risc d’allò que encara no ha estat identificat es converteix en condició de possibilitat, en horitzó obert de descobriment.

La sessió es desplega a través de seqüències temporals que recorren un ampli espectre de materialitats: des de la baixa resolució analògica fins als imaginaris postcontemporanis.

Estat previ contextualitza la relació d’intimitat entre el medi que conté i delimita confessions, exposicions i inconsistències d’estats de somni poètics, i la dissolució d’aquests mateixos valors en una terra de ningú encara desproveïda de denominadors clars.

Estat previ descriu un espai entre temps, un trànsit suspès entre el passat conegut i el futur indeterminat, travessat per l’imprevist.


Ave Maria, 7 min, Ho Tam, 2000.

Exploració articulada entorn de la música coral enregistrada durant el culte a la Verge de Montserrat. Una aproximació al significat universal de l’amor maternal. Enregistrada íntegrament al metro de la ciutat de Nova York durant la dècada dels noranta, aquesta peça videogràfica es presenta com una metàfora visual dels passatges que es recorren en un món en canvi constant.

En els aparents reflexos de finestres desconegudes s’intueixen gestos simples de proximitat: intimitats donades per descomptades, desapercebudes en la velocitat. Normalitats sense accent, proximitats que a primer cop d’ull no diuen res, revelen de sobte el camí cap a una terra de ningú on allò que és singular es dissol entre les aparences.


Carlos Nader, 17 min, Carlos Nader, 1998.

“Tinc un secret que és el meu secret íntim. És el secret més gran de la meva vida. No l’he explicat mai a ningú, i vull explicar-lo ara, davant d’aquesta càmera, en aquesta habitació buida. El diré ara i, si algun dia soc prou valent, mostraré aquesta cinta de vídeo a algú.”

En l’habitació anodina, emmarcada per una composició casual, la confessió s’interromp de sobte: el micròfon s’apaga i el so desapareix. Figures anònimes s’oculten entre ombres de baixa resolució, traslladant el trànsit de les paraules cap a descripcions d’allò que s’amaga darrere l’aparença. El sentit de l’artefacte que registra imatges en moviment —de caràcter immediat, gairebé instantani— contrasta amb la profunditat dels jocs de màscares: unes d’autoimposades, altres fruit inesperat d’ecos interiors o de veus que xiuxiuegen entre el dubte i el desig de revelació.


Estat previ, 10 min, Observatori de Vídeo No Identificat, 2026.

Seqüència lenta i sublim composta per imatges procedents d’internet de persones anònimes i desconegudes que prenen vida entre moviments pausats i expressions de claredat i serenor. En gestos aparents de repetició i en reflexos anticipats es busca construir un ambient reconciliador i unificador, on les distincions autoimposades o els arrelaments personals s’esvaeixen. La intimitat d’un instant es fon en el desenvolupament d’aventures desproveïdes de manual d’ús.

Activitat programada per Observatori de Vídeo No Identificat - Desorg punt Org