Què hi ha darrere del muntatge de "Xiuxiueigs, bullici i paradoxes"?

Quan el Santa Mònica no està exposant, l’espai no s’atura: xiuxiueja, bull, es transforma. Xiuxiueigs, bullici i paradoxes. Temptatives per a una política de l’enunciació és una exposició que es construeix just en aquest interval, en el temps intermedi, o més aviat en l’espai de les qüestions i no tant de les respostes.

Més enllà de tot allò que el projecte ens convida a pensar, en observar l’arxiu fotogràfic del muntatge durant les tres setmanes prèvies a la inauguració, l’exposició es revela no només com allò que veiem en l’horari de visita i al llarg del període expositiu, sinó també com tot el que la precedeix i la sosté, en els seus rastres i insinuacions.

Arribar a una inauguració sovint ens fa pensar que l’exposició que veurem tot just comença en el mateix moment d’obrir-se. Però en aquesta entrada volem posar l’accent en allò que fa possible arribar a aquest instant i que habitualment queda ocult en els processos expositius: el muntatge, la brutícia, les eines, els tempos i les coreografies del treball col·lectiu, perquè mostrar-los és convertir-los també en matèria i discurs de la mostra.

Les obres que hi conflueixen no neixen aquí per primera vegada: són peces ja produïdes, amb biografies pròpies, que arriben al Santa Mònica carregades d’històries, contextos, enunciacions i lluites; la seva entrada l’espai expositiu, però, no és un simple trasllat: és un procés nou. 

Les coordinadores curatorials han apostat per donar temps i marge a lis artistes perquè puguin refer, recol·locar i readaptar les peces a l’arquitectura concreta del centre, en què cada obra torna a passar pel taller, encara que aquí el taller sigui el mateix Santa Mònica. 

Durant les setmanes de muntatge, el que domina no és la imatge polida de la sala acabada associada a la pulcritud del museu, sinó el bullici: draps plens de pols, cables enrotllats, escales per tot arreu, visites puntuals d’artistes que tornen per ajustar una altura, reescriure un text o retocar una imatge que acompanya la seva obra. En aquest “mentrestant”, el muntatge es revela com una coreografia estesa, en la qual participen moltes més persones que les que signen les obres: tècniques, muntadores, mediadores, traductores, personal de manteniment i de neteja. El suposat “cub blanc” es mostra llavors en la seva condició real: un espai amb esquerdes, taques, restes de cintes adhesives amb indicacions i forats d’altres exposicions.

En aquest context, les eines de muntatge no són simples instruments previs a la inauguració, sinó que formen part del rastre material de l’exposició. Algunes arriben a ocupar l’espai expositiu durant dies, d’altres deixen senyals que romanen un cop han desaparegut. Podríem pensar-les com a extensions de les mateixes obres, com a pròtesis que han fet possible la seva aparició en aquest lloc i en aquest moment.

També hi ha tot el que no es veu darrere de les peces: les estructures que sostenen una pantalla, els suports de les peces tèxtils que pengen, el cable recollit darrere de cada instal·lació, la configuració del programari de les obres interactives... Allà on el relat expositiu sol presentar la peça com un objecte autònom i autosuficient, assenyalar els seus bastidors resulta crucial en el cas de Xiuxiueigs, bullici i paradoxes. Temptatives per a una política de l’enunciació, ja que són els marcs físics i simbòlics que permeten que un relat, un cos o una imatge arribin a enunciar-se.

Això es fa especialment evident en el cas de les obres audiovisuals. Moltes de les peces són televisors, projectors, pantalles: quan estan apagats, existeixen? Què vol dir estar present en una exposició si la imatge no circula, si el so no ressona? Aquestes peces desactivades recorden que tot dispositiu d’enunciació necessita energia, manteniment, atenció i cura.

Quan entrem a les sales, potser ja no trobarem l’escala ni el trepant, ni els gots mig buits de les tècniques de muntatge, ni les pantalles apagades. Però, si parem atenció, en quedaran vestigis. Aquesta exposició en construcció ens recorda que tota política de l’enunciació passa també per fer visibles —o, com a mínim, pensables— el teixit de pràctiques, cossos i temps que permeten que aquestes altres narratives ocupin el centre de l’espai expositiu.