Ensayos para nada y ave - El acontecimiento

Mónica Valenciano presenta una experiència performativa amb 22 cartes revelades in situ, que activen veus amagades del cos i ballen en una polifonia compartida.
 

“L’esdeveniment s’amaga plegat en el trànsit entre un gest i l’altre, així tot instant és potencialment una porta que s’obre (Pascal Quignard).

Tota imatge viva sempre és canviant, que et mira en allò que veus? 

La imaginació activa com a facultat de captar les relacions íntimes i secretes entre les coses, les seves correspondències i analogies; el sentit és allò que dansa ramificat en la seva circulació mateixa, on les imatges s’organitzen mitjançant connexions irracionals.

A través de la trama, el sentit no és una cosa que es busca, sinó que s’ofereix, esdevé de vegades des de les esquerdes, responent més enllà de tota expectativa.  

La veritable emoció emergeix des del més impersonal que hi ha en nosaltres; així, com més profunda, menys individual.

El que porta una dansa en el ritme del seu alè canta i dissemina, l’instant fecund ronda el contacte, aventurar-se en l’espontaneïtat del gest, experimentant alhora la visió del recorregut fent-se…

Entrenar-se en aquesta temporalitat del succeir potser és qüestió d’escolta i no de discurs, ja que el veritable acte creatiu succeeix a l’escolta…

Escoltar la bufada implica aproximar-se al cor del joc, on l’espai es presenta a aquell que el recorre… (Chantal Maillard). 

La multitud d’imatges que és un cos, alliberant-se en la propagació mateixa, un esdevenir palpitant transmetent-se dels uns als altres, una polifonia del sentit.

Assistim llavors a instants d’aquesta respiració comuna que percebem com a intimitat oberta.

El llenguatge del cos és potser una manifestació del que està callat, allò que la memòria arrossega a la seva sang, balbuceig del que encara no s’ha pronunciat, a mig néixer… Més que dir, crida.

Dansem excavant en el cos a l’abast de la seva veu més íntima, allà on memòria profunda, cant pressentit i present immediat es conjuguen desprenent la bufada com a fugacitat, esdeveniment inexpressat que es dona des de l’invisible al sensible; quan l’instant arriba a la presència, alguna cosa ha pres, revela un contacte entre la matèria i l’espai que dissol la forma… Ara, des-presa, esdevé atmosfera fecunda.  

Conrear aquest estat de presència que permeti la possibilitat de deixar succeir l’arribada del que és.

Som, d’aquesta manera, moguts per l’espai que alhora creem; assolir la disponibilitat necessària perquè alguna cosa pugui succeir és gairebé el moviment essencial; col·laborem, doncs, amb aquest acte d’a-parició.

L’esdevenir, aquesta eterna brevetat o instant que venç el temps.

L’esdeveniment en si implica l’abast d’un instant de ressonància comuna i cant com a accés a la simultaneïtat perceptiva. 

L’art de succeir passa a través d’un estat de presència capaç de desplegar en l’espai una visibilitat que renova la visió.

Conrear-se en aquesta capacitat d’habitar qualsevol espai. 

Emergeix des d’un procés de des-ocultació que s’ofereix a la possibilitat d’estar en l’aire d’un moviment qualsevol.”

Mónica Valenciano 

Mónica Valenciano

Mónica Valenciano (Las Palmas de Gran Canaria, 1961) és una figura significativa de la dansa contemporània espanyola. Presenta una trajectòria artística tan sòlida com contundent. Va començar a crear-la a finals dels anys vuitanta, quan el seu nom apareixia al panorama dansístic del país juntament amb el d’altres inquietes coreògrafes, protagonistes de la creació contemporània del moment: Ana Buitrago, Olga Mesa, La Ribot, Blanca Calvo…, entre elles. 

La creació de la seva companyia El Bailadero el 1997 va dibuixar un marcat traç en la seva carrera creativa que divideix en dos l’obra de Mónica Valenciano. Va estar al capdavant d’aquesta formació quan va començar amb la seva sèrie coreogràfica Disparates. Petits puzles creatius construïts a través d’allò que és instintiu, íntim i immediat, en què el llenguatge i el seu ús a través de l’espai i el temps cobren gran protagonisme. Inspirats en la part més fosca i grotesca de l’obra de Goya, aquests Disparates reflecteixen l’interès de Mónica Valenciano per l’art, punt de partida de molts dels seus treballs. Up! (1989), Punts suspensius (1991), Miniatures (1992) i Adivina en plata (1996-1997) són altres de les obres d’aquesta creadora, que va estudiar dansa clàssica, dansa contemporània i teatre a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la RESAD de Madrid, i boxa.

Les seves obres s’han representat en festivals nacionals i internacionals d’arts escèniques contemporànies. A més, ha publicat diversos llibres de poesia i dibuixos.

És Premi Nacional de Dansa 2012 en la modalitat de coreografia.

archivoartea.uclm.es/artistas/monica-valenciano