Strike

Al seu assaig The Terror of Total Dasein, Hito Steyerl recorda la Vaga Internacional d’Artistes del 1979 com una “protesta contra la repressió constant del sistema artístic i l’alienació dels artistes respecte als resultats del seu treball”. El vídeo curt Strike de Steyerl sembla plasmar en imatges les seves idees complexes sobre aquesta qüestió.

La paraula strike apareix en lletres grans blanques que ocupen tota la pantalla negra. Strike pot tenir dos significats diferents: donar un cop a alguna cosa amb força, o negar-se a treballar per tal d’obligar l’empresari a acceptar les reivindicacions. Amb un martell i un cisell a la mà, Steyerl s’acosta a un televisor apagat i li dona un cop. Això significa que s’està declarant en vaga en destrossar el televisor, un mitjà del qual depèn com a cineasta? O potser dona un cop a la pantalla del televisor com a part de la seva producció artística?

Tot i això, la pantalla plana no està realment destrossada. En canvi, apareix de sobte una imatge abstracta que revela la matriu de píxels amb què es generen totes les imatges en una pantalla. Independentment del contingut, l’estructura bàsica és la mateixa per a totes les imatges. Strike podria, per tant, entendre’s també com una referència a la forma uniforme i predeterminada en què es produeixen i es perceben les imatges dels mitjans de comunicació. Amb la “destrucció” de la pantalla, el dispositiu deixa de funcionar; és víctima d’una vaga. Això posa en relleu la seva naturalesa com a objecte tecnològic, que des de la dècada del 1950 ha esdevingut el principal mitjà per a la producció i la difusió d’imatges mediàtiques.

Crèdits

Personal: Christoph Manz
Per cortesia de l’artista i de la galeria Andrew Kreps de Nova York

Hito Steyerl

Hito Steyerl (1966, Múnic) és una cineasta i escriptora alemanya que viu a Berlín.
La prolífica obra cinematogràfica i literària de Steyerl ocupa un lloc marcadament discursiu entre els àmbits de l’art, la filosofia i la política, i constitueix una exploració profunda dels imaginaris socials, culturals i financers del capitalisme tardà. Les seves pel·lícules i conferències s’han centrat cada cop més en el context de presentació de l’art, mentre que els seus escrits han tingut una àmplia difusió gràcies a la publicació en revistes tant acadèmiques com d’art, sovint en línia.

Ha fet exposicions individuals a l’Osservatorio Fondazione Prada (2025); el Museu d’Art de Singapur (2024); el Museu d’Art de Portland (2023); la Kunsthaus Graz (2022); el Museu Nacional d’Art Modern i Contemporani de Seül (2022); el Museu Stedelijk d’Amsterdam (2022); el Centre Pompidou de París (2021); la K21 Kunstsammlung de Düsseldorf (2021); l’n.b.k. de Berlín (2019); el Park Avenue Armory de Nova York (2019); el Museu d’Art de Basilea (2018); el Castello di Rivoli de Torí (2018); l’Institut d’Art Contemporani de Boston (2017); el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles (2016); el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, Espanya; l’Artists Space de Nova York; l’Institut d’Art Modern de Brisbane, Austràlia (2015); el Van Abbemuseum d’Eindhoven, Països Baixos; l’ICA de Londres, Regne Unit; la Künstlerhaus Stuttgart, Alemanya (2014); el Museu d’Art Contemporani (MCA) de Chicago (2013); l’Institut d’Art de Chicago, i l’E-flux de Nova York (2012).

Entre les exposicions col·lectives s’hi inclouen INDEX - Biennial of Art and Technology, Braga, Portugal (2026); ZOOM IN, Kunstmuseum Bonn, Bonn, Alemanya (2026); New Humans: Memories of the Future, New Museum, Nova York (2026); EVERYTHING IS INTERACTION, Kunstfestival Begehungen, Chemnitz, Alemanya (2025); MADE IN GERMANY? ART AND IDENTITY IN GLOBAL NATION, Museus d’Art de Harvard, Cambridge, Massachusetts (2024); Big Brother Blockchain, Centre d’Art Nam June Paik, Yongin, Corea del Sud (2024); Stranieri Ovunque - Foreigner Everywhere, 60a Exposició Internacional d’Art de la Biennal de Venècia (2024); Universal / Remote, Centre Nacional d’Art, Tòquio, Japó (2023); The Sounds of the World, Castello di Rivoli Museu d’Art Contemporani, Rivoli, Itàlia (2023); Triennial, Galeria Nacional de Victòria, Melbourne, Austràlia (2023); Universal / Remot, Museu d’Art Contemporani de Kumamoto, Japó (2023); Masquerades: Drawn to Metamorphosis, MOMENTA Biennale de l’Image, Montreal (2023); Vasos comunicantes, Colección 1881-2021, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Madrid, Espanya (2022); May You Live in Interesting Times, exposada a la 58a Biennal de Venècia, Venècia (Itàlia), i al MCA de Chicago (2018), al Castello di Rivoli (2017), al Whitney Museum of American Art de Nova York (2016), al Pavelló Alemany de la 56a Biennal de Venècia (Itàlia), al Hannover Kunstverein de Hannover (Alemanya) i al CAC Vilnius de Vílnius (Lituània) (2015); Cut to Swipe, Museu d’Art Modern, Nova York; The Darknet, a la Kunst Halle Sankt Gallen, Suïssa, i a la Bienal de la Imagen en Movimiento, al Goethe-Institut de Buenos Aires, Argentina (2014); The Way of the Shovel: Art as Archeology, MCA Chicago; Nine Artists, que es va presentar al Walker Art Centre de Minneapolis, l’Stedelijk Museum d’Amsterdam (Països Baixos), la Triennal de Bergen (Noruega) i la Biennal de Venècia (2013), així com a la Biennal de Taipei i la Biennal de Gwangju (2010), documenta 12 de Kassel (2007) i Manifesta 5 de Sant Sebastià (2004).
 
En quatre llibres es recull una selecció dels seus assaigs, repartits en diverses publicacions: Die Farbe der Wahrheit (El color de la veritat; Viena: Turia Kant, 2008), The Wretched of the Screen (Berlín: Sternberg Press, 2012), Beyond Representation (Colònia: Walther König, 2016) i Duty Free Art - Art in the Age of Planetary Civil Wars (Londres: Verso, 2017; Zúric: Diaphanes, 2018).