Col·lectiu 1080: trobada amb Celeste Rojas i Florencia de Mugica

Tanca els ulls i imagina un lloc

Algunes reflexions al voltant de la pel·lícula Una sombra oscilante

Tot i que en teclejar 11–S a Google, totes les imatges i pàgines web que hi apareixen fan referència a les Torres Bessones, aquest no va ser l’únic 11 de setembre tràgic de la història. L’11 de setembre de 1973 va tenir lloc un Cop d’Estat a Xile que va acabar amb la vida de Salvador Allende i va instaurar el dictador Augusto Pinochet al poder. La dictadura va durar ni més ni menys que fins al 1990, i segons els informes de la Comissió de Veritat i Reconciliació, la Corporació Nacional de Reparació i Reconciliació i la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, el nombre de víctimes de la dictadura va ascendir a més de 31.000 entre torturats, desapareguts i executats. A més, es calcula que unes 200.000 persones van patir l’exili.

A Una sombra oscilante, Celeste Rojas reflexiona sobre unes fotografies que el seu pare va fer durant els anys setanta i vuitanta, quan ella encara ni tan sols havia nascut. Moltes d’elles són imatges de revoltes i manifestacions, fotografies que d’alguna manera troben el seu eco en l’esclat social de l’any 2020, quan Xile va sortir al carrer a protestar –entre altres raons– per l’increment desmesurat dels preus del transport públic.

Lucho Rojas no tenia pensat ser fotògraf, però les circumstàncies –i la dictadura– el van convertir en un. Militant del MIR, d’un dia per l’altre es va veure amb una càmera penjada al coll. "A partir d’ara ets fotògraf", li van dir. Va ser aleshores quan en Lucho es va adonar del poder de les imatges. Sense saber encara, és clar, que la seva futura filla es convertiria anys després en fotògrafa, com ell.

Durant la dictadura, en Lucho es va acostumar a viure amb por, a saber que la mort podia rondar a cada cantonada, a parlar en clau, a fer fotografies amb dissimulació, a seguir des de la distància, a tenir diversos noms; en definitiva, a ser un altre.

A Una sombra oscilante veiem poques vegades el rostre d’en Lucho. Sí que veiem, en canvi, les seves mans; molt sovint. Les mateixes mans que van prémer infinites vegades el disparador de la càmera, fins i tot malgrat el risc que això implicava. Però tot i que en veiem poc el rostre, sovint n’escoltem la veu, conversant amb la seva filla, que intenta així reconstruir una història plena de buits, tabús i forats negres. A estones, en Lucho sembla amagar-se darrere de les seves paraules, és esquiu, eludeix certs temes. En altres moments, en canvi, s’obre, intuint que potser és aquell un dels camins per aconseguir que les ferides cicatritzin. "No estàvem fets per vèncer, però això un no ho sap fins després", li diu a la seva filla. No van vèncer, però van lluitar. Potser no fins a la victòria, però sí fins al final. El 1990 va acabar la dictadura, però el pòsit de la por encara perdura, com els efectes d’un malson que es resisteix a desaparèixer de la memòria. De fet, diverses dècades després, encara hi ha persones que s’adrecen a en Lucho amb algun dels seus noms en clau.

Quin és el sentit polític, històric i simbòlic de les imatges? Com ens hi relacionem? Com les interpretem al llarg de la història? Per descomptat, existeix en nosaltres la intenció de l’objectivitat. Per descomptat, sabem que és una meta inassolible. Perquè durant una interpretació sempre sorgeixen preguntes, sempre queden buits, sempre ens falta context. Per això, potser, són tan poderosos els arxius d’imatges, per totes aquestes preguntes que són capaços de generar. Susan Sontag, Roland Barthes, Judith Butler, John Berger, Walter Benjamin... són molts els pensadors i pensadores que han reflexionat sobre la fotografia i la seva relació intrínseca amb la memòria, i moltes les pàgines que han escrit sobre això. En la seva òpera prima, la fotògrafa –i ara cineasta– Celeste Rojas s’aferra al punctum de diverses fotografies i, a partir d’aquí, fa que la història transcorri. O, almenys, una de les històries possibles.

A Una sombra oscilante, la conversa entre en Lucho i la Celeste és fragmentada, dispersa, sinuosa. Per moments, fins i tot juganera. Perquè el lúdic no ha d’estar necessàriament renyit amb allò important, amb allò transcendental. Fixem-nos, si no, en els infants, que es prenen els seus jocs completament seriosament. Com en Lucho i la Celeste, que a estones juguen i a estones ens mostren fragments d’una història que mai no podrà ser recomposta del tot. I gaudint alhora d’aquest procés, en part màgic, en part alquímic, que és el revelatge analògic de fotografies. Observant com les imatges apareixen, a poc a poc; sent conscients que, en certa manera, la seva aparició treu també a la llum petits fragments de la història de Xile.