Ple de forats

Ple de forats comença en forma de pregunta: com ens relacionem amb la imatge contemporània?, amb la imatge que són moltes imatges circulant sense parar tota l’estona i que ens deixa electrificats i esgotats?, què passarà quan les imatges tècniques es mengin definitivament el món?, per què continuar fent exposicions?, no hauríem de conjurar més aviat una apagada general?

Centrant-se en la mirada i les possibilitats de la imaginació, aquesta exposició es planteja, més que mai, com una experiència corporal, en què les obres dels artistes es barregen amb l’arquitectura de l’edifici i els elements expositius, en un contínuum que convida a passar una estona deambulant, allunyant-nos de l’angoixa i la captura, reconciliant-nos amb l’alquímia de la visió. Si l’escriptura fixa la volatilitat de la llengua, voldríem fer de la imatge oralitat i no pas escriptura. És a dir, voldríem fer de la imatge no només una tècnica, sinó una cosa que es desborda, assilvestrant-se, fregant l’onomatopeia. Voldríem quedar-nos entre els forats que són la possibilitat de tota imatge.

Que la dimensió temporal de l’exposició sigui igual d’important que l’espacial fa que Ple de forats pugui visitar-se en ocasions diferents. En un joc de fade in i fade out, d’aparicions i desaparicions, la imatge sònica i les possibilitats perceptives del sonor, a poc a poc, ocuparan el Santa Mònica, evidenciant un desig fonamental del projecte: la imatge està entreteixida gràcies a molts llenguatges i matèries. La imatge és temps, la imatge és pedra, la imatge són costures, la imatge és màquina, la imatge és pell, la imatge és violència, la imatge són codis secrets, la imatge és ritual, la imatge és llum, la imatge és obstacle, la imatge és popular, la imatge és desig... La imatge parla en una llengua que se’ns escapa, però que alhora ens encisa en tot allò que s’excedeix, i aquí és on cal quedar-se, i jugar.

A Ple de forats conviuen artistes nacionals amb projectes de nova producció i artistes internacionals amb obra ja produïda. La metodologia de treball que proposa el Santa Mònica possibilita que en un procés porós artistes, comissàries i col·laboradors es trobin, donant forma col·lectivament al projecte, en uns temps dilatats que han permès anar a poc a poc descobrint com explicar les nostres preocupacions i desitjos al voltant de la radicalitat d’unes imatges que sí que desarticulen i contraconjuren la mirada automatitzada i saturada. L’exposició també és una sèrie de converses i dos cicles d’activitats que interrompen, desvien i acumulen experiències i preguntes sobre aquelles imatges que, com flaixos de llum pertorbadors, interrompen el nostre món per recordar-nos que encara queden coses possibles.

Ens trobem en un moment que podríem anomenar període d’interregne, el llindar entre un passat i un futur en què la imatge deixarà de ser el que era i el que és, però tampoc sabrem què serà. Entrem als forats sense oblidar que tenim parpelles.